|
EL BUFÓ QUE BUSCAVA L’ARC DE SANT MARTÍ
Fa molts anys molts anys, hi havia a la vall de Tavernes
un compte que tenia una filla molt bella. Amb el seu mal geni tenia espaordits
els seus vassalls, els quals manava executar per la seua guàrdia
només gosaven resistir-se als seus mínims desitjos. I així
els vassalls i tots els que no eren nobles i del grat del senyor compte
vivien en perpètua tensió, mentre ell necessitava ben poc
pretext per a donar una gran festa. Imagina’t: l’última era per festejar
que l’astròleg s’havia equivocat i en comptes de caure la pluja havia
fet bon sol. Naturalment, el pobre astròleg passaria tancat a la torre
el temps que les granotes tardaren a tenir trompa.
Com que
era un gran borratxo i golafre necessitava molts bous i vaques, anyells
i raïm, per preparar els seus banquets.
La seua filla no podia a penes eixir de la torre on feia
vida, només en les grans ocasions, i crec que no m’enganye si et
dic que el compte l’hagués tancada per sempre si arribava a saber
que eixia sense el seu permís.
Ah! Però ella estava enamorada d’un dels bufons del
seu pare. No, no era geperut i horripilant, era un xic molt ben plantat
i que es feia valer pel seu enginy, deixant meravellat a tothom amb les
seues històries.
Els dos estaven enamorats, encara que només havien
pogut intercanviar algunes mirades mentre ell recitava al banquet amb motiu
de la lluna nova.
Tots
dos estaven il·lusionats amb aquestes esperances, tant que no dormien
per les nits pensant en el que es dirien quan arribés l’ocasió
de veure’s a soles. Així dies i dies, fins que Neus, que així
li deien a la filla del comte Xatet, trencà el silenci entre els
dos i li escrigué una nota que manà a la seua donzella de
fer arribar a mans de Ferran el bufó. Així és que es
veieren per primera vegada a soles i Ferran li jurà a Neus que demanaria
la seua mà encara que Xatet manés tallar la d’ell per atrevit.
I així, tot resolt, Ferran demanà, audiència
al senyor comte, el qual s’estranyà molt; però, com que es
reia tant amb ell, no posà cap inconvenient a escoltar-lo. Xatet va
sentir, mut, la llarga alabança que Ferran féu de les virtuts
de la seua filla, a la qual devia la inspiració en les seues gràcies.
Quan sentí que el bufó volia casar-se amb ella, el manà
retirar-se immediatament si no volia ser penjat del dit gros del peu.
Açò deia Xatet pensatiu, i al cap d’una
estona tingué una idea lluminosa; es divertiria amb el seu bufó.
Manà que li’l portaren a la seua presència i li digué,
tot amagant una riallada.
—
Bufó et casaràs amb la meua filla si em dus l’Arc de Sant Martí.
Ferran
es quedà molt trist i li contà a Neus, amb la qual es veia
d’ amagat, el que li demanava el seu pare per poder casar-se amb ella.
Els dos havien vist moltes vegades l’Arc de Sant Martí creuant
el cel transparent després d’una pluja, quan ja els núvols
s’allunyen portats pels vents d’allà dalt. Però, com furtar-lo
i dur-li’l a Xatet? Seria una empresa força difícil, així
és que Neus posà el seu mocador al coll de Ferran i l’acomiadà
pesarosa.
Tot eren dificultats: i com eixir del castell? Xatet no
deixava eixir ningú, i el castell estava voltat per un vall amb aigua
i tota classe d'animals carnívors. Encara que entrar-hi podia tothom
amb tal que li dugués un regal que li agradés
I com creus que pogué eixir del castell?
Aquella nit anà normalment al sopar per fer-hi
les seues bufonades; així que, quan s'acabà, que estaven
ballant les ballarines mores, s'amagà darrere una cortina fins que
tothom estigué fart i borratxo i arramblà amb les sobres de
carn i vi i les llançà a les animàlies del vall perquè
també es fartassen i emborratxassen. Quan ja no hi quedava cap cocodril
ni piranya que pogués arrossegar la panxa i borratxera, Ferran nadà
en un obrir i tancar d'ulls a l'altra vora. Llavors començà
a caminar en busca d’algú que pogués dir-li on estava l'Arc
de Sant Martí i no parà en tres dies i tres nits, al cap dels
quals arribà vora d'una caseta de fang i palla, trucà a la
porta. i li obrí un vellet de cabell blanc fins als peus. Es feren
amics de seguida. El vellet li donà de menjar i l’hi deixà
descansar.
Una volta despert, Ferran, havent recuperat ja les seues
forces, li preguntà on podria trobar l'Arc de Sant Martí,
perquè, li digué, volia veure'l. El vellet, que en la seua
vida n'havia vist més que llunes plenes hauria vist Ferran, li respongué:
''El trobaràs on hi haja aigua, encara que cal sort per a veure'l.
Ferran se n'anà desprès d'acomiadar-se del vellet, el qual
li donà viandes per al camí. Buscà l'Arc de Sant Martí
durant un més sencer , va ploure i va tronar, travessà rius
i fins i tot arribà al mar i per més aigua que hi havia no
sortia mai l’Arc. Ja estava molt cansat quan trobà un pescador què,
amb la seua barca fora de l’aigua, contava els peixos que hi havia damunt
de l'aparell de pescar.
— Bon dia, li digué Ferran. Sabeu on
puc trobar l'Arc de Sant Martí?, perquè ja fa molt de temps
que el busque i no l'he pogut trobar per més aigua que he vist.
— Ah! El trobaràs on hi haja llum, li
digué el pescador. I després de menjar-se un peix en companyia
d'ell seguí el seu viatge. Però caminà i caminà
i l’arc no sortia i ja pensava que mai no es podria casar amb la seua estimada;
així que tornà els seus passos enrere cap al castell, puix
encara que no es pogués casar amb ella, almenys podria tenir-la a
prop.
Després de molt de caminar per on havia vingut,
arribà a la porta llevadissa del castell i cridà el guàrdia:
“Obri'm, que li duc un regal al senyor comte''. El guàrdia el reconegué
i baixà el pont.
La
pena l’envaí en entrar dins del castell, tot pensant que no podria
casar-se amb Neus, i pujà a veure el comte Xatet que ja estava assabentat
de la tornada del bufó i es trobava impacient per sentir les històries
de la busca de l'Arc de Sant Martí de boca del seu bufó, les
quals, ben segur, el farien trencar-se de riure. Però Ferran no estava
d'humor i es posà a plorar en la seua presència, amb tal sort
que un raig de sol que travessava una escletxa de la finestra il·luminà
les seues llàgrimes, que queien en torrent com una pluja d'estiu,
i s'hi formà un bell arc de Sant Martí que féu canviar
el semblant del comte Xatet, el qual no va tenir més remei que donar-li
la mà de la seua estimada filla Neus.
|